Tuesday, 30 December 2008

Lactosa y cafeína

Este último ha sido un trimestre diferente, perder el trabajo me ha hecho verme en situaciones en las que, de otro modo, creo que nunca me hubiera planteado. Y de todo se aprende.

El primer mes fue bueno, buenísimo. Tenía millones de cosas por hacer y todo me hacía ilusión, salir, quedar para comer, hacer recados, quedar para cenar, volver a salir, ir al gimnasio, viajar, salir una vez más...lo dicho, buenísimo y lo disfruté intensamente.

El segundo mes llegó de la mano del otoño, la euforia por hacer cosas se iba diluyendo y la ilusión se escondía por los rincones de algunos días de la semana. Mi cuerpo se acostumbró al nuevo horario, dejé de despertarme a las 7 de la mañana día sí, día también y mi carácter habitualmente optimista se acortaba, igual que se acortaban los días a eso de las 6 de la tarde.

El tercero, a pesar de ser mi número, ha sido muy duro, el más duro, y si eres yo y no te gusta preocupar a tu gente y hacerlos sufrir, aún es peor porque te encierras en casa, en tu mundo, no tienes ganas de hablar, porque cuando hablas estás fingiendo, no tienes ganas de arreglarte, porque para qué, si no me va a ver nadie, no tienes ganas de salir, porque sientes que todo el mundo tiene una vida y tú eres un parásito social, no tienes ilusión por nada, nada te parece bien y nada te hará reconocerlo en voz alta.

En plena depresión anímica, que no física ni mental porque en mi caso siempre se ha tratado de un problema circunstancial que a la larga tendría solución, y después de haber llegado a lo que, para mí, es el fondo, salí a desayunar un día hace un par de semanas a la panadería en la que desayuna mi madre con sus amigas.

Me gustan las amigas de mi madre, me conocen hace muchos años y están al corriente de todo, por lo menos de todo lo que es socialmente aceptable, de mi vida - que ya se ocupa mi madre de ello... - y siempre tienen alguna ocurrencia que me hace reir a pesar del frío y de las horas que son cuando ellas desayunan.

Si algo de las mañanas me gusta más que ellas son sus nietos y sobrinos pequeños. Sus familias han crecido, pero ellas son mujeres de costumbres y a las 9 de la mañana empujando cochecitos cargados de niños abrigados como esquimales, están en el Pascual (la panadería en cuestión).

A pesar de no ser niñera, y a riesgo de parecer una pesada tanto link en una misma entrada, en ese grupo de madres, ahora tías y abuelas, y pequeños, hay uno en concreto, que nos, me, tiene robado el corazón.

Se llama David, tiene 3 años y hace un par de semanas, el día en que mi yo sin ilusión bajó a desayunar, él estaba allí. Parloteaba acerca de los Reyes Magos, registraba nuestros bolsos en busca de bolígrafos y papeles que poder pintorrejear y sembraba, si es que aplica ese verbo en este caso, el contenido de todos los azucarillos que encontraba en las mesas. David es precioso y, con diferencia, el niño más ocurrente con el que me he encontrado en mi vida.

Él sabe que Gabi, una de las mujeres del grupo, es su tía, y que vive con ella porque papá trabaja todos los días, mamá está enferma y no pueden hacerse cargo de él y, Gabi es siempre, sin excepción, Tía Gabi para él. Pero como toda regla hay una excepción que la confirma, y David llama mamá a Gabi, cuando ésta va por la tarde a recogerlo al colegio. Él no quiere ser distinto, las mamás van a buscar a sus hijos, y a él le gusta sentirse así.

David es hijo de padre africano y madre española y tiene el color de piel más bonito de este mundo, un café con leche oscuro que le hace único entre un millón. Él no quiere ser distinto, los niños de su colegio son blancos y "tía Gabi, ¿a que yo soy blanco?".

Ya no os extrañará cuando leáis que David este año escribió una carta a los Reyes en las que pedía un coche, un camión, un cuento, una pelota, una bicicleta y "tía Gabi, yo quiero un traje de médico pá arreglá pershona".

Queridos Reyes Magos, es una Navidad atípica para mí y sólo quiero pediros una cosa: quiero recordar a cada instante la ilusión que sentí al oir esas palabras.

Con eso me basta para ser feliz.

21 comments:

Montse said...

Esperem que sigui circumstancial, doncs, i que la il·lusió torni a la teva vida. I que mai no oblidis la carta del David als Reis.

Una abraçada i Molt Bon Any!

marta said...

Moltes gràcies Montse!

Bon any per a tu i tots els teus també.

Petons!

Anonymous said...

De los mejores posts que te he leído. De hecho, hasta hoy, el mejor, sin dudas. Tan crudo y emotivo como una película del neorealismo italiano.

Besos miles y feliz año nuevo, querida M.

marta said...

Gracias Sergio, no ha sido fácil de escribir la primera parte.

No ha sido fácil tampoco reconocérmelo a mí misma y de hecho te debo mucho, fue hablando contigo cuando me rompí, toqué fondo y empecé a subir.

Gracias Sergio, eres un amor.

Feliz año. Muchos besos

RaT said...

No sé que dir-te apart de que és un escrit brutal. Les coses petites són las que realment fan pensar i el teu post està plè de cosetes petites plenes d'humanitat. Impresionantment preciós. Sento que estiguis passant un mal moment però t'envio molts petons i ànims.

Una abraçada molt grossa

el paseante said...

M, feia dies que no et veia per aquí i suposava que no estaves massa animada. El teu blog sempre m'ha semblat escrit per una persona forta i que vivia molt per la seva feina (potser estic equivocat). Em dones la sensació de dona preparada professionalment i molt brillant. Així que crec que no trigaràs gaire en tornar a matinar.

Comparteixo amb el Hackett que és dels millors posts (segurament el millor) que t'he llegit. M'has fet pujar i baixar. Riure i estar trist. Tot en poques paraules, molt ben trenades.

Ja acabo que t'estic fotent la parrafada. El meu nebot gran també em diu pare (i això que el seu pare el va a buscar al cole). No ho entenc. I desitjar-te el millor pel 2009. Que torni la feina, que torni l'ànim, que tornis a navegar per ses illes (sense dentistes)... Un petonet.

Rita said...

Subscric gairebé tot el que et diu el paseante. Et trobava a faltar, però no sabia això de la feina, tot i que un dia llegint-te m'ho va semblar...

No sé si és bon o mal moment en el teu ram, que desconec, però penso, com bé diu ell, que vals molt i que no serà llarg.

Diuen que quan es toca fons, se sur més enlairat encara, esperem que així sigui.

De moment, aprofita el que et dona aquest nano. Jo quan he visitat uns amics que en tenen de petits sempre he sortit molt contenta i animada. Si més no, mentre ets amb ells, desconnectes de tot.

Espero que tot torni al seu lloc, a veure si aquest nou any t'ho porta i ben aviat, maca.

Per cert, el post, brillant. Ets molt valenta, quanta sinceritat... I quantes coses tan ben explicades que tots en un moment o altra de la nostra vida hem viscut.

Molta sort, molt bon any i molts petons!

marta said...

RaTeta Miquey,

Moltes gràcies per les teves paraules. Ha estata difícil però començo a veure la llum al final del túnel i això m'anima.

Què seríem sense aquellas pequeñas cosas, que diria el senyor Serrat?

Una forta abraçada i bon any!

Paseante,

No sabia com tornar d'una manera honrada, si és el meu blog i escric de mi i de la meva vida era un engany a tothom, jo inclosa, passar per aquesta etapa sense dir ni mu i fent veure que tot estava bé. Això ja ho he fet i no m'ho crec més.

Però, com li deia a la RaTeta Miquey, estic sortint, i crec que ara les coses seran més fàcils.

Els nens són màgics, especials, si els entenguessim moltes vegades és perquè veuríem la vida amb els seus ulls i això és un regal massa valuós al que els grans ja no tenim dret.

Molts petons i bon any per a tots els teus, estimat paseante.

Rita,

Gràcies, significa molt per a mi que la força que he hagut de trobar per escriure aquesta entrada i llegir-me-la a mi mateixa vint vegades abans de publicar-la, hagi arribat a vosaltres.

Havia de tornar, aquest blog tan tonto i poc interessant, perquè només parla de mi i de les meves xorrades, és una part de la meva vida, i vosaltres també.

Curiós el món...

Molts petons i felicitat per a tu també Rita! Bon any nou!

A tots...us he donat les
G R A C I E S? un cop més la paraula es queda curta... :)

Montse said...

M, mai més tornis a dir que el teu blog és poc interessant, entesos?
una abraçada, companya marinera!

marta said...

Montse,

Parles com ma mare, sou unes mandones...!! I m'encanta!! :)))))

Bona mar!

Xavier Muñoz said...

m'ha agradat el relat i el missatge.
Feliç any 2009, Marta !!

marta said...

Gràcies Xavi, per les teves paraules i la visita!
Molt bon any nou per a tu també, i molts vídeos!!

Petons

Rita said...

Que és tonto i poc interessant perquè parla de tu...

Com diu la Montse, no ho diguis mai més això!!!

Aquest bloc és, com molts, bocins de vida, les nostres vides. Som persones que vivim, sentim, gaudim i patim i algunes, com tu, ben valentes per despullar-se com tu ho has fet aquí.

Em trec el barret, M!

Petons!

Anonymous said...

Que tinguis un feliç somni de Reis!!

marta said...

Gràcies ele, el mateix per a tu!
Bon any nou :-)

EvitaBlu said...

Carai, es intens això que expliques. He vingut a llegir-te, ho vaig deixar pendent.
Moltes persones (jo inclosa) necessitem tocar fons per a reaccionar i tenir aquesta actitud davant els mals o bons moments costa moltes vegades d'entendre. Uns seràn més ràpids potser, d'altres necessitaran despullar-se i quedarse amb pilotes per a agafar forces i continuar. T'entenc perfectament, i molt, i el millor aprenentatge, sense cap dubte, el tenim per part dels nens, ells són pura intuició. Alegría pura.

Donc això Eme, alegría i forces per aquesta nova etapa.

I ara amb el teu permís (o sense) em vaig a preparar un cola cao ;).

Un petonàs..MUA!!

Mar Kiddo said...

QUe niño más lindo!!!

Acabo de entrar a tu blog, a raiz de twitter. Me ha encantado, asi que aqui me tienes agregandote a todos sitios.
Un besico

marta said...

Mar Kiddo,

Es una monada de crío, es verdad :-)

Muchísimas gracias, esta es tu casa!

Besos

Anonymous said...

ánimo!

Anonymous said...

Hola Marta acabo de meterme en tu blog de casualidad (leyendo a GIna) y me has puesto los pelos de punta. El niño tiene que ser precioso, seguro y más su interior (la inocencia). Ánimos para ti y encantada :-)

marta said...

Jessi Canarias,

Bienvenida y muchas gracias por la visita y tus amables comentarios.

El niño es maravilloso, tienes razón.

Un abrazo,
m